Les germanes Úriz: de l’avantguarda pedagògica a impulsar el Dia Internacional del Nen

Una exposició recorda Pepita i Elisa Úriz, pioneres abans i durant la Segona República en la introducció de la pedagogia moderna a Catalunya com a formadores de mestres

Andrea Pérez

26.09.2016 - 07:27

Pepita i Elisa Úriz

La història de l’educació a casa nostra recull molts exponents del compromís social i polític dels mestres. Un d’ells és el de les germanes Úriz, dues mestres que van contribuir a portar a Catalunya les novestendències de la pedagogia moderna durant els anys 30 del segle passat, i que la vida –i una època turbulenta– les va dur, ja a l’exili, a ser promotores del Dia Mundial de la Infància i de moviments a escala mundial en defensa dels drets de les dones.

El llegat de Josefa (Pepita) i Elisa Úriz Pi pren ara forma com a exposició itinerant de la mà del Consell de Badostáin i l’Ajuntament del Valle de Egüés (Navarra), amb la col·laboració de la Universitat de Girona. Història i compromís de les germanes Úriz aterrarà a diverses localitats catalanes acompanyada d’activitats i conferències: des del Museu de l’Exili (La Jonquera) a la Biblioteca Carles Rahola (Girona), passant per València, entre altres localitats.

Les germanes Úriz Pi són considerades pioneres de l’escola moderna perquè es van avançar dècades a l’extensió de les avantguardes pedagògiques a Espanya, tot entrant en contacte amb les noves tendències a Suïssa, Bèlgica o França i recollint les aportacions de mestres com Jacques Dalcroze, María Montessori o Jean Piaget. Si bé durant la primera dècada del segle XX la seva família es va traslladar a Madrid, on totes dues va cursar Magisteri, van assolir la seva plenitud professional durant la seva etapa al capdavant de la formació dels mestres –a les anomenades Escoles Normals– de Girona, Tarragona i sobretot Lleida, on Josefa va impulsar el grup Batec (per difondre els mètodes de Freinet) i les ‘missions pedagògiques’ pels pobles de la província, per instruir-ne la població analfabeta.

La sanció que va provocar la dimissió del ministre d’educació

La concepció de l’ensenyament de Josefa Úriz (Badostáin, 15 de març de 1883), que va revolucionar les alumnes de magisteri de Lleida, no va agradar als sectors més conservadors de la ciutat. Fins al punt que va ser sancionada per recomanar la lectura de La condició social de la dona a Espanya. El seu estat actual: el seu possible desenvolupament, de Margarita Nelken, una dirigent socialista i pionera del feminisme. Aquesta adquisició concreta, l’any 1921, va ser rebutjada per la directora de l’Escola Normal de Lleida, Lilia Heras, que al·legava criteris morals i polítics. El

bisbe Josep Miralles Sbert va assumir la queixa de la directora i va denunciar la docent al rector de la Universitat de Barcelona, Vicente Carulla Margenat, que li va obrir un expedient instructor.

Aquesta sanció va provocar una pugna mediàtica, i molts intel·lectuals van subscriure un manifest de suport a la professora, fins al punt que Melquiades Álvarez, president de les Corts, va defensar-la, tot desencadenant la dimissió del ministre d’Educació i la paralització del procés de sanció. Tanmateix, amb l’arribada de Primo de Rivera, poc després, l’expedient es va posar altre cop en marxa i el 6 de març de 1925 Úriz va ser sancionada amb un any sense feina ni sou, a més de prohibir-li viure a menys de 100 kilòmetres de Lleida.

“Els que diuen que l’escola ha de ser neutral sempre són de dretes”, afirma Salomó Marquès, professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona (UdG), quan evoca el compromís polític d’aquestes germanes, absolutament lligat a l’època en què van viure, doncs la situació laboral de Pepita Úriz va romandre sempre molt lligada al context polític en què es trobava l’Estat espanyol. En proclamar-se la Segona República, per exemple, va esdevenir directora de l’Escola Normal de Dones i, un any després, de l’Escola Unificada de Magisteri, però va ser destituïda dos cursos després, amb el triomf del CEDA, i no va tornar a recuperar el càrrec fins la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de l’any 1936.

Elisa Úriz, rodejada de nens en una visita a Sant Petersburg

El Dia Internacional del Nen i la lluita pels drets de les dones

El treball diplomàtic d’Elisa Úriz (Tafalla, 24 de gener de 1893), tot ell transcorregut després de la victòria de Franco i el consegüent exili de les germanes, es va desenvolupar en diversos vessants de l’àmbit dels drets fonamentals, i va arribar al seu clímax amb la implantació per part de l’ONU del Dia Internacional del Nen. El 1948, l’educadora va proposar

de celebrar una jornada reivindicativa que fos “per a la infància el què el 8 de març era per a les dones”, assenyalant que una possibilitat era l’1 de juny. El 1950 es va celebrar per primer cop aquesta jornada amb el suport de la Federació Internacional de l’Ensenyança, la Federació Internacional de la Joventut Democràtica, la Unió Internacional d’Estudiants i l’Organització Internacional de Juristes.

El reconeixement per part de l’ONU del Dia Internacional del Nen és, en certa manera, una recompensa simbòlica per tota una trajectòria de defensa i protecció dels drets de la infància. I és que les germanes Úriz es van distingir per ajudar els nens víctimes de la repressió, de la Guerra Civil i de l’exili, impulsant actes i col·lectes com ara l’Ajut Infantil de Rereguarda, un organisme que durant la Guerra Civil va crear colònies pera nens desemparats, i que proporcionava fins a 100.000 menús infantils diaris segons els mateixos informes d’Elisa Úriz.

La voluntat que tots els nens tinguessin unes condicions adequades de vida i fossin iguals davant la llei es recull en la Carta de Drets del Nen, que sorgeix l’any 1945 amb una resolució assumida l’any següent per la Federació Democràtica Internacional de Dones (FDIM). En aquest sentit, Elisa va presidir una comissió específica a París en col·laboració amb la UNESCO per a procurar el compliment d’aquests drets.

A més a més, les germanes Úriz van participar en els primers moviments en defensa dels drets de les dones. Pepita Úriz feia campanya per la coeducació de nens i nenes des que amb un decret de 1910 es van permetre les escoles mixtes. D’altra banda, Pepita Úriz va pertànyer durant anys a la direcció de la FDIM, que és considerada l’organització més gran de la Història dedicada als drets socials de la dona. A més, totes dues van impulsar el 1934 l’associació de Dones Antifeixistes Espanyoles (MAE), mentre que Elisa també va fundar la Unió de Dones de Catalunya i va jugar un paper destacat en la revista Mujeres Antifascistas Españolas.

Des de la resistència

Amb l’esclat de la Guerra Civil el 1936, les germanes Úriz i Antonio Sesé, secretari d’organització i després provisional secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT) i també marit d’Elisa, van ser determinants en la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 27 de juliol del mateix any, es va crear l’Escola Nova Unificada (CENU), en què Pepita Úriz representava a la Federació de Treballadors de l’Ensenyança (FETE) d’UGT. Els seus objectius eren desenvolupar una escola nova, gratuïta, única, laica, mixta i en llengua catalana. Totes dues germanes van formar part de l’organització del PSUC de forma més o menys directa. El 1939, es fa un homenatge públic a Pepita Úriz per part de les organitzacions de dones del PSUC, reconeixent també el treball d’assistència i acollida a les famílies refugiades de la Guerra Civil que havia dut a terme la seva germana Elisa.

Al llarg de l’any 1939 van gestionar l’evacuació cap a Amèrica Llatina de més d’un centenar de famílies i professors asilats a França. Amb la invasió alemanya van integrar els refugiats espanyols a les Forces Franceses de l’Interior (FFI) que lluitaven contra l’ocupació hitleriana.

Després de l’alliberament de França, el Govern de París va dotar els residents espanyols de documents de residència i va permetre l’activitat de les seves organitzacions. Tanmateix, a l’inici de la Guerra Freda, va començar a deportar militants comunistes: entre ells, Elisa i Pepita, que van rebre la seva ordre d’expulsió el 1951. En esclatar la Segona Guerra Mundial, les germanes es van exiliar a la República Democràtica d’Alemanya (Berlín Oriental), on ja es van instal·lar fins a la seva mort: en el cas de Pepita, el 1958 i, pel que fa a la seva germana, el 1979.

Marquès destaca la importància de recuperar el llegat de la Segona República com “el gran moment de la docència”, i defensa l’exposició i les activitats que es faran relacionades amb aquesta com una manera de divulgar el coneixement de la història de l’educació, una branca que, a parer del professor, caldria potenciar en la formació dels futurs mestres.